M’agrada l’escrit tot i que no estic d’acord en diversos punts de partida.
Valoro el coratge d’abordar aquestes temàtiques i especialment el no fer-ho seguint les pautes de l’opinió pública / publicada...
D’altra banda, no comparteixo la idea de que la violència és el dimoni i el diàleg el deu. (perdó per la simplificació, però per mi l’experiència històrica posa en dubte tal afirmació ) Considero que si es critica la violència s’ha de fer en totes les seves dimensions. Si una caçarolada és un acte violent, els anuncis i lemes de PxC són criminals. Hi estaríem d’acord? .... Però des del meu punt de vista hi ha moltes més violències, molt més important que la dels oportunistes de plataforma... Els 2’5 euros hora que cobren a l’obra els sense papers per exemple, la pressió policial amb marcat to racial, els abusos especulatius i les trampes dels bancs durant els darrers anys, les actuals i visibles conseqüències, la impossibilitat d’exercir drets com la vivenda, el treball, el culte, i fer-ho amb un mínim de dignitat., etc etc etc
Fa poc parlava amb vilatans de Salt, que no es consideren racistes però es mostren preocupats per les dimensions del projecte de mesquita... (“es diu que serà la segona més gran d’espanya”) els escoltava i prou, tot captant que la preocupació s’estén pel poble com una taca d’oli... escoltava i prou, sense aixecar barricades davant les meves fronteres ideològiques, sense fer més que preguntes ni deixar més que reflexions i interrogants a l’aire...
Més tard hi tornava a donar voltes... Potser a alguns la metàfora no els semblarà apropiada, però com a sociòleg i provocador em prendre la llicència de deixar-la anar... Fa relativament poc Salt ja va fer una gran Mesquita! La Gran Mesquita del Capitalisme! L’Espai Gironès.
Un petit gran temple del Consumisme, valorat i gaudit per molts vilatans, que eviten fer l’associació d’idees lògica, que els faria comprendre que sense l’augment poblacional, productiu i conseqüentment de consum, el poble de Salt no podria acollir una infraestructura com aquesta...
En realitat, simplement és un exemple visible de l’època de les “vaques grasses”.
Assumim les conseqüències dels nostres actes i les nostres idees.
Assumim que el sistema polític i econòmic i judicial no te res de just, que l’explotació i la plusvàlua de la que parlava Marx s’han modernitzat però en cap cas desaparegut.
Que la crispació també es promou des de mitjans de comunicació.
I que l’estratificació és un procés mecànic on l’excepció confirma la regla.
Acabem amb el discurs racista i fem-ho visualitzant que en definitiva, el que explica una actitud, una reacció, una situació concreta, no es tant la cultura ni les conseqüències d’un procés migratori, si no la situació material (causes objectives i estructurals).
Entendre que qualsevol, en la mateixa situació, probablement actuaria igual i desmuntar el populista discurs racista i el submís ideari feixista.
Es el model productiu qui fa de Dj resident en aquesta festa, i fins fa ben poc era el Dj somiat, havia enviat propaganda arreu pq la juerga fos massiva i ara diu q toca abaixar la música pq es queixen els veïns... a la Sala VIP segueix la festa, afirma amb veu baixa, els de platea ja us espavilareu...
Ahir a la nit, fent un cop d’ull al Twitter, vaig presenciar una d’aquelles polèmiques que enlluernen temporalment els focus d’atenció dels usuaris. El motiu d’aquest brot va ser la flamant noticia publicada per El Periodico (veure noticia) sobre el mapa de la delinqüència als carreres barcelonins, presumptament difós, pels Mossos d’Esquadra en les xarxes socials.
És ben curiós com funcionen les coses, i és que porto uns quants dies donant voltes a una sèrie d’idees que curiosament es contemplen en aquest tipus de noticies. Ara bé, deixo constància que aquest tema sempre m’ha tingut obsedit.
Tot va començar el dissabte passat, mentre dinava amb la meva àvia a casa seva; la conversa ens va portar a parlar de la manifestació que es celebrava a la vilà de Salt aquella tarda. La manifestació (la qual em va servir de pretext per escriure el primer article d’aquest blog), va ser organitzada i realitzada per tot un conjunt de persones que pretenien oferir resistència a la veu del racisme.
El cas és què, entre línies, la meva àvia va deixar anar una sèrie d’arguments que simpatitzaven amb les propostes del partit xenòfob Plataforma per Catalunya.
Ja deixo dit, que la meva intenció no és de fer una crítica de la línia de pensament que majoritàriament comparteix la tercera edat, si no, de per què succeeix això.
Com és què la meva àvia pensa que primer els de Salt? És només una qüestió d’edat? La gent gran, per vellesa i estancament, té més dificultats alhora d’acceptar la immigració? Jo diria que no, que resoldre l’ interrogant esgrimint una defensa basada en la falta de capacitat d’adaptació és caure en una fal·làcia. Diria que es deu, més aviat, a una qüestió social; en què determinats agents socials han contribuït (conscient o inconscientment) i conduit cap a aquesta situació.
Aquells que us hagueu atrevit a llegir el primer article d’aquest blog recordareu segurament que ja parlava d’aquesta idea, de la facilitat amb què el missatge de l’odi passava de boca en boca amb la rapidesa i la brutalitat en què s’estén una flamarada en un bosc de matolls. El fet és què el missatge de l’odi es nodreix de les principals pors humanes, i en aquest cas, en la por que té la meva àvia de veure els canvis del poble on ha viscut tota la vida: de veure com el pis on ella havia viscut tants anys està brut i descuidat, sense recordar és clar, que ja era una zona bruta i deixada quan ella hi vivia; de veure com els carrers estan plens de gent estrangera, obviant que els nadius ja no fem vida al carrer.
El missatge de la meva àvia però, era variat. Una difusa escala de valors que variava segons els diferents orígens dels nouvinguts. Per exemple, dels xinesos només en va dir que meravelles. En canvi, dels marroquins i dels subsaharians en va dir calamitats.
Però, això es deu a què els xinesos són els que la respecten i els altres, la xusma, els que l’han maltractada? Gens ni mica! De fet, un dels cops que va entrebancar-se al carrer, va ser un xicot negrequi la va socórrer, i és més, entre el seu ventall indefinit d’anècdotes hi ha un altre cas similar; es tracta d’una amiga seva, del qual em va enumerar el pis, la porta i el carrer on vivia i que jo malauradament ja he oblidat... doncs, el cas és que el marit de la seva amiga va caurà a casa seva sense poder aixecar-se i la pobre dona, tot cridant desesperadament ajuda, només va ser atesa per uns xicots d’origen magrebí.
I doncs, si les experiències de la meva àvia tenen com a herois joves xicots negres i marroquins, per què només elogia als xinesos? Per què parla dels altres com si fossin bruts i molestos? Qui és que intervé en aquesta línia de successos i converteix aquells que eren els bons en el mal públic? Potser serà que la meva àvia va sovint a escoltar els mítings dels partits racistes? Jo diria que no. On ho pot sentir, doncs? Si descartem els mítings...ah sí, és clar, devota com és, deu sentir dir al capellà de la parròquia del Veïnat mals en contra d’aquest col·lectiu de ciutadans! Voleu dir? Altre cop, diria que no. I si no ho ha sentit a missa i no ha anat a escoltar la veu de l’odi, d’on ha tret aquesta sèrie d’idees? Oh! Molt senzill, ella mateixa ho diu; ho diuen les altres àvies... i a les noticies.
Sí, a les noticies. Els noticiaris van plens de successos en què converteixen en l’enemic numero u a determinats col·lectius de ciutadans: subsaharians, marroquins, magrebins, romanesos i tot el col·lectiu de llatinoamericans.
És clar que no podem culpar únicament els mitjans de comunicació d’aquest sistema de diferenciació racial o nacional, sinó que ja en les altes esferes polítiques sovint sentim barbaritats, com les del flamant alcalde de Badalona Xavier Garcia Albiol, que relacionen sense embuts conducta cívica amb origen nacional.
D’altre banda, no espereu pas gaire més d’aquest punt, per què francament, no tinc intenció de posar-me a filosofar si va ser primer l’ou o la gallina.
Ara bé, no voldria semblar pas un hipòcrita. Sempre defensaré la llibertat d’informació, el que sí que no em sembla pas bé és que hi hagi un tracte desigual d’acord quin sigui l’origen del protagonista de la noticia. Com és, per exemple, què davant d’un delicte comés per un nadiu no s’especifiqui la seva nacionalitat? Hi ha una diferencia abismal entre parlar dels “lladres romanesos” a “els quatre joves d’origen romanes que presumptament robaven”.
Arribats a aquest punt, i pel bé del lector, faré una petita pausa.
Sovint rebo la crítica que els meus escrits són difusos en tant que afegeixo molta palla a la narració. Doncs bé, per resoldre aquest petit conflicte a partir d’aquest punt deixaré molt clara quina és la intenció d’aquest monòleg.
Vull parlar-vos de la paraula. O més ben dit, del poder de la paraula. La força que una paraula pot tenir en les nostres vides, la capacitat d’influència d’una paraula, i molt més, quan una sèrie de paraules són formulades a tall de sentencia pública i ressonen en l’eco del teatre social.
Les paraules tenen un poder immens en nosaltres, en tant que som ni més ni menys que animals socials; essers comunicatius. Les paraules prenen forma en el nostre cervell. Esdevenen una imatge solida, que ens ajuda a comprendre l’entorn.
Paraules al vent (1954) és un poema del mestre Miquel Martí i Pol on es reflecteixen aquests pensaments. Ús n’exposaré un retall.
Ens nodrim de paraules
i, algunes vegades, habitem en elles,
així en els mots elementals de la infantesa,
o en les acurades oracions
dedicades a lloar l’eterna bellesa femenina,
o, encara, en les darreres frases
del discurs de la vida.
Si bé no calen explicacions per entendre el significat d’aquest fragment, el que sí vull fer és èmfasi en el que ús he apuntat prèviament, o sigui el poder de la paraula.
Com bé deia Kropotkin (1902) els humans som animals cooperatius i conseqüentment, animals socials. Per tant, la comunicació i en origen, la paraula, esdevenen punts essencials per la vida humana. En les paraules trobem els nostres pensaments i les nostres emocions. En la paraula trobem la relació, el contacte, la cooperació. Ens servim de les paraules per viure i alhora, vivim d’acord les paraules. Per tant, les paraules poden determinar conductes, poden ajudar a crear espais de cohesió, i alhora, poden enderrocar tota cohesió, convertint-se així ens missatges de desconfiança, de discòrdia i de menyspreu.
Per què doncs, sempre i quan aquest parlament sigui vàlid, no entenem la força de les paraules? Per què determinats mitjans de comunicació esgarrapen amb força en contra de determinats col·lectius? És tan difícil d’entendre? I bé, no estic pas parlant només de determinats mitjans de caire racista.. si fossin només aquets.... encara podria entendre-ho. Però no. Resulta que alguns d’aquests mitjans, als quals solem anomenar progrés, com per exemple el diari El Periodico, fan ús d’aquest poder mesquí.
Com volem construir una societat oberta i activa sí els mitjans de comunicació ofereixen el missatge de l’odi? Sota quins pilars construirem la Catalunya del futur si, per exemple, el portaveu del sindicat de Mossos d’Esquadra a Comissions Obreres fa unes declaracions que inciten a la desconfiança? Estimadíssim senyor Castejon, una cosa és prevenir possibles delictes i l’altre és proclamar que la gent desconfií de “coses tan rares com que algú et digui que tens una taca o portes els pantalons trinxats”.
Potser em direu que és una exageració, però d’altre banda, crec que no podria comptar amb els dits de les mans els cops que he indicat a algun vianant que portava una motxilla oberta o s’havia deixat els llums del cotxe obert, o les claus al pany o múltiples successos quotidians. Em de desconfiar de tothom? És aquesta la prevenció contra el robatori? Què qualsevol persona que mostri un mínim interès pels altres, com ara aguantar una porta o ajudar a empènyer un carret de la compra o baixar un cotxet per les escales, és segurament un pispa?
Ara bé, reconec ara i aquí, que jo no tinc els coneixements adequats per resoldre aquest tipus de crims, ni pretenc fer-me passar per un expert en criminologia. Més que res, per què jo em perdria en el debat de sí la solució ha de ser tangible (més policia patrullant) o intangible (millora qualitativa dels serveis socials). Per tant, deixo aquest debat pels experts o bé, qui sap, si per un futur article.
No obstant, el que sí que pretenc amb aquest parlament és el d’evidenciar (o més ben dit, re-evidenciar, ja que ni sóc el primer ni seré l’últim de posar atenció en aquest complex fenomen) la necessitat de controlar com es diuen les coses. Tot i així, vull deixar clar que no es tracta tan sols d’un fet aïllat i exclusiu del camp social... Ni molt menys! L’ús inadequat de determinades formes lingüístiques esdevé letal també en altres camps, com per exemple, el de la salut (qui no ha sentit a parlar dels afectes nocius que produeixen en certs grups de persones la consecutiva idealització del cos perfecte?).
Per un costat llancem missatges i grans campanyes de respecte i civisme. Volem promocionar el turisme cultural i familiar, la Catalunya cooperativa i solidaria; però com volem assolir totes aquestes fites si paral·lelament incentivem la discòrdia a través del ressò de determinats missatges incendiaris? Com aconseguirem un Salt per tots i de tots? O una Barcelona cosmopolita, una Catalunya oberta al món? Sí dins de les nostres pròpies fronteres anem fomentant la desconfiança i la descohesió social?
Què hem de fer? Bé, hi ha tantes possibles respostes com visions. Potser, el camí que hem de seguir és el de la llei? Em de concentrar-nos a crear un Codi Deontològic punitiu i inflexible? O potser contrarestar els afectes des de l’educació? El principal problema és que veig respostes positives i negatives per cada una d’aquestes dues pseudo propostes. Si senyors, la gran contradicció.
Ja porto uns quants dies donant voltes al tema de la violència i la política. Us ho explico. Ara farà dos dies, el 24 d’agost al matí, vaig rebre un correu al gmail; un cartell: convocatòria d’una manifestació pel dissabte 27 d’agost, a Salt i Girona, per rebutjar un acte convocat per Plataforma per Catalunya en contra de la presumpta construcció d’una Mesquita a Salt.
[ Per satisfer la necessitat dels curiosos explicaré que Interior ha prohibit l’acte de PxC per una qüestió d’ordre públic i que, curiosament, l’administració Torramadé va dictar que no era viable (temporalment) la construcció de cap (nou) centre de culte religiós a Salt.
Tota aquesta informació la podreu trobar en els múltiples canals d’informació digital que teniu a Internet. ]
I un cop cobertes les necessitats dels curiosos, tornem al punt inicial d’aquest monòleg. Parlava, doncs, dels meus moments de reflexió, diguem-ne filosofar per filosofar. El cas es que vaig rebre la convocatòria de la manifestació antiPxC on es demanava a la població una assistència massiva per tal de boicotejar l’acte, armats amb cassoles i xiulets per tal de no deixar parlar a la veu de l’odi o altrament dit, senyor Josep Anglada.
Heus aquí on volia anar a parar. On el concepte violència entra en escena. I és que, no acabo d’entendre per què els que es manifesten contra el racisme actuen (amb bona fe segurament) amb violència. Probablement, alguns em direu que el soroll no és violència i és per això que vull iniciar el meu parlament amb un petit incís en el mot violència.
Què és la violència? Segons el Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana la violència és qualsevol acció violenta o coacció moral exercida sobre una persona per tal d’obligar-la a una determinada acció o omissió. Heus aquí on volia anar a parar. Coaccionar a algú sol venir relacionat amb el mot exercir la violència. I és que potser la coacció ha servit mai per alguna cosa? Realment és útil fer ús de la violència instrumental (o sia, fer ús de la violència per assolir alguna cosa material o immaterial) per frenar el racisme?
Com molt bé haureu endevinat alguns dels lectors d’aquest petit parlament estic completament en contra d’aquesta manifestació (almenys, en els termes en que ha estat plantejada), en tot cas, voldria poder donar els motius que condueixen a la meva critica.
En primer lloc, convocar una manifestació que es basa en la idea de prohibir o no deixar fer un acte és bàsicament una forma de coacció. Amants de la democràcia, gent del poble i dignes lluitadors de la llibertat! Què potser som millors els que ens autoatiquetem de tolerants? Qui som nosaltres per no deixar parlar? Si no ens agrada una idea, un mot, un pensament, escoltem-lo i després critiquem-lo, però ull! Sempre constructivament.
Per què, senyores i senyors, exactament, quin és l’objectiu de la protesta? Diluir el missatge xenòfob? Esporgar el racisme? Crear un espai de cooperació i cohesió social?
I és responent aquesta sèrie de preguntes on exposaré la segona idea sota la qual rebutjo aquest tipus de manifestació. La paraula que esdevé vital per entendre el meu rebuig és: Empatia.
Senyores i senyors, xiquets i xiquetes, empatia. Penseu, penseu i penseu, què sentiríeu si, estant reunits tots plegats, us trobéssiu amb que un grup d’individus us boicoteja un acte? Com us sentiríeu? Tornaríeu a casa tot pensant en com d'equivocats estàveu i en quanta raó tenien aquells que no us han deixat escoltar el míting que havíeu anat a escoltar? O potser, just el contrari, tornaríeu a casa indignats i pensant noves formes per difondre el missatge que no us han deixat sentir?
I heus aquí el meu raonament. Quin es l’objectiu de la manifestació? Esporgar el racisme? Sí home! Aquest míting és un dels molts caps de l’Hidra de Lerna, i si li talleu el cap ja sabeu que passarà, en sortiran dos més!
Ara bé, per no deixar el tema estancat en aquest punt, ara que ja he fet el buidatge dels meus raonaments pels quals no estic gens d’acord amb aquest tipus de manifestacions, voldria exposar altres sistemes en els que si confio.
Procuraré ser breu, tot i què hi ha tema per estona. Parteixo de la idea de que el racisme o la xenofòbia és el missatge fàcil per resoldre els problemes o la indignació d’alguns. El racisme és nodreix dels sentiments i de les passions, de la propietat i de la identitat. El racisme esdevé, per tant, un missatge sublim que resol les nostres esperances. Però, així com podem combatre’l? Com podem suprimir un objecte intangible? De senzill, no en té res. El que cal, almenys d’acord la fórmula que jo tinc com a doctrina, és el diàleg.
M’explicaré. El que fins ara hem agafat com a punt de partida per combatre el racisme ha estat l’objecte tangible, o sigui, els que difonen el missatge, per tant, els actors polítics o els partits. Fent això, hem anat tallant caps de l’Hidra, de mica en mica, hem intentat esporgar les parts visibles d’una criatura que es retroalimenta (en part) amb aquesta idea. Però, realment això serveix? Vaja, segurament que sí. Tot i que, dic jo, no hauríem d’anar a combatre l’ànima? Qualsevol moviment polític creix i sobreviu gràcies a un públic que l’accepta com a propi i que se’l fa seu.
Com podem combatre l’ànima? La resposta ja la teniu: Diàleg i empatia. Deixem-los parlar. Coneguem les seves inquietuds, les seves passions, les nostres passions. Comunicació. Abandonem la violència i fomentem estructures de participació ciutadana que donin peu al sentiment d’utilitat dels ciutadans.
I així comença aquest blog, sense pretensions i amb tota la humilitat que un servidor us pot oferir. D’altre banda, no voldria pas crear confusions, estreno el blog amb un retall d’aquesta famosa cançó que el mestre Jaume Sisa ens va ensenyar a tots, i alhora prenc per nom el d’aquell instrument mèdic que ha originat tantes ironies, però en cap cas tinc la pretensió de parlar de medicina ni de música, en tant que en sóc un complet desconegut.
Aquest blog neix en el sí de tots aquells blogs personals, d’aquells blogs que ofereixen una mirada personal de la vida i la societat.
Heus aquí el que us ofereixo, benvolguts amics i companys, una mirada en el sí de la nostra societat, una mescla de les meves emocions i dels meus desitjos i la meva forma de veure i sentir el que m’envolta.
D’altre banda, no voldria ser pretensiós. La virtut i la maldat de la humanitat és que hom veu les coses de forma diferent, per la qual cosa, us agraeixo per endavant que havent entrar en aquest blog i havent mirant el que s’exposa m’acompanyeu amb els vostres pensaments i les vostres opinions.
