L'Hidra de Lerna: els múltiples caps de la violència.

Ja porto uns quants dies donant voltes al tema de la violència i la política. Us ho explico. Ara farà dos dies, el 24 d’agost al matí, vaig rebre un correu al gmail; un cartell: convocatòria d’una manifestació pel dissabte 27 d’agost, a Salt i Girona, per rebutjar un acte convocat per Plataforma per Catalunya en contra de la presumpta construcció d’una Mesquita a Salt. 

[ Per satisfer la necessitat dels curiosos explicaré que Interior ha prohibit l’acte de PxC per una qüestió d’ordre públic i que, curiosament, l’administració Torramadé va dictar que no era viable (temporalment) la construcció de cap (nou) centre de culte religiós a Salt.

Tota aquesta informació la podreu trobar en els múltiples canals d’informació digital que teniu a Internet. ]

I un cop cobertes les necessitats dels curiosos, tornem al punt inicial d’aquest monòleg. Parlava, doncs, dels meus moments de reflexió, diguem-ne filosofar per filosofar. El cas es que vaig rebre la convocatòria de la manifestació antiPxC on es demanava a la població una assistència massiva per tal de boicotejar l’acte, armats amb cassoles i xiulets per tal de no deixar parlar a la veu de l’odi o altrament dit, senyor Josep Anglada.

Heus aquí on volia anar a parar. On el concepte violència entra en escena. I és que, no acabo d’entendre per què els que es manifesten contra el racisme actuen (amb bona fe segurament) amb violència. Probablement, alguns em direu que el soroll no és violència i és per això que vull iniciar el meu parlament amb un petit incís en el mot violència.

Què és la violència? Segons el Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana la violència és qualsevol acció violenta o coacció moral exercida sobre una persona per tal d’obligar-la a una determinada acció o omissió.  Heus aquí on volia anar a parar. Coaccionar a algú sol venir relacionat amb el mot exercir la  violència. I és que potser la coacció ha servit mai per alguna cosa? Realment és útil fer ús de la violència instrumental (o sia, fer ús de la violència per assolir alguna cosa material o immaterial) per frenar el racisme?

Com molt bé haureu endevinat alguns dels lectors d’aquest petit parlament estic completament en contra d’aquesta manifestació (almenys, en els termes en que ha estat plantejada), en tot cas, voldria poder donar els motius que condueixen a la meva critica.

En primer lloc, convocar una manifestació que es basa en la idea de prohibir o no deixar fer un acte és bàsicament una forma de coacció. Amants de la democràcia, gent del poble i dignes lluitadors de la llibertat! Què potser som millors els que ens autoatiquetem de tolerants? Qui som nosaltres per no deixar parlar? Si no ens agrada una idea, un mot, un pensament, escoltem-lo i després critiquem-lo, però ull! Sempre constructivament. 

Per què, senyores i senyors, exactament, quin és l’objectiu de la protesta? Diluir el missatge xenòfob? Esporgar el racisme? Crear un espai de cooperació i cohesió social?

I és responent aquesta sèrie de preguntes on exposaré la segona idea sota la qual rebutjo aquest tipus de manifestació. La paraula que esdevé vital per entendre el meu rebuig és: Empatia.

Senyores i senyors, xiquets i xiquetes, empatia. Penseu, penseu i penseu, què sentiríeu si, estant reunits tots plegats, us trobéssiu amb que un grup d’individus us boicoteja un acte? Com us sentiríeu? Tornaríeu a casa tot pensant en com d'equivocats estàveu i en quanta raó tenien aquells que no us han deixat escoltar el míting que havíeu anat a escoltar? O potser, just el contrari, tornaríeu a casa indignats i pensant noves formes per difondre el missatge que no us han deixat sentir?

I heus aquí el meu raonament. Quin es l’objectiu de la manifestació? Esporgar el racisme? Sí home! Aquest míting és un dels molts caps de l’Hidra de Lerna, i si li talleu el cap ja sabeu que passarà, en sortiran dos més!

Ara bé, per no deixar el tema estancat en aquest punt, ara que ja he fet el buidatge dels meus raonaments pels quals no estic gens d’acord amb aquest tipus de manifestacions, voldria exposar altres sistemes en els que si confio.

Procuraré ser breu, tot i què hi ha tema per estona. Parteixo de la idea de que el racisme o la xenofòbia és el missatge fàcil per resoldre els problemes o la indignació d’alguns. El racisme és nodreix dels sentiments i de les passions, de la propietat i de la identitat. El racisme esdevé, per tant, un missatge sublim que resol les nostres esperances. Però, així com podem combatre’l? Com podem suprimir un objecte intangible? De senzill, no en té res. El que cal, almenys d’acord la fórmula que jo tinc com a doctrina, és el diàleg.

M’explicaré. El que fins ara hem agafat com a punt de partida per combatre el racisme ha estat l’objecte tangible, o sigui, els que difonen el missatge, per tant, els actors polítics o els partits. Fent això, hem anat tallant caps de l’Hidra, de mica en mica, hem intentat esporgar les parts visibles d’una criatura que es retroalimenta (en part) amb aquesta idea. Però, realment això serveix? Vaja, segurament que sí. Tot i que, dic jo, no hauríem d’anar a combatre l’ànima? Qualsevol moviment polític creix i sobreviu gràcies a un públic que l’accepta com a propi i que se’l fa seu.

Com podem combatre l’ànima? La resposta ja la teniu: Diàleg i empatia. Deixem-los parlar. Coneguem les seves inquietuds, les seves passions, les nostres passions. Comunicació. Abandonem la violència i fomentem estructures de participació ciutadana que donin peu al sentiment d’utilitat dels ciutadans. 

La resposta es troba en l’arquitecura social. 

(26, Agost 2011)